Silenci. Aquesta és la resposta que hem trobat en la nostra societat i en els mitjans de comunicació en general quan alguna persona ha decidit acabar amb la seua vida de manera ràpida i directa. S’ha suïcidat. Una frase breu per expressar el que de vegades és allò que anomenem una “llegenda urbana” o una realitat aclaparadora. Encara que el Tribunal de Justícia Europeu l’accepta com un dret humà, diverses religions, entre les quals està el catolicisme l’entén com una contradicció de les lleis de Déu, l’únic propietari sobre la vida i sobre la mort. Arran del famós “No mataràs” s’entén implícitament la interrupció voluntària de l’embaràs, l’eutanàsia, l’automutilació, l’autodestrucció i el suïcidi. Amb la pena de no anar al cel si acabes voluntàriament amb la teua vida, segons consultem en les dades estadístiques del nostre país, moltes persones considerades com a catòliques no han fet massa cas de les prevencions de l’Església.
No és el meu objectiu entrar a defensar o negar el que sembla, sense dubte, un dret personal a buscar una fugida fàcil del patiment o de les angoixes que porten a alguns individus a aquesta dràstica decisió. Sempre he considerat que no soc qui per valorar les accions i les decisions d’altres, tan sols puc oferir la meua consideració sobre el suïcidi: davant de qualsevol problema, per important que siga, cal lluitar i trobar una solució. El que sí que volia abordar en el meu article és el per què del silenci davant d’aquesta realitat dels mitjans que s’encarreguen de difondre la realitat. El que és innegable és que, amb les dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el suïcidi és una de les principals causes de mort en tot el món: més persones moren així que per qualsevol pandèmia (COVID, VIH), paludisme o càncer de mama o, fins i tot, guerres o homicidis. L’informe de l’OMS apunta que la taxa de suïcidi s’incrementa a mesura que avança l’edat de les persones fins que s’atura una vegada passen els noranta-cinc anys. Segons aquest estudi, la soledat és la principal causa de les morts per voluntat pròpia de les persones de major edat.
En tot cas, estem davant de la primera causa de mort no natural del nostre país: prop de 4.000 anuals, amb unes 80.000 temptatives que no s’han acabat concretant. Els estudis confirmen l’increment en la gent més jove, de 15 a 30 anys, que han superat les dades de les morts per accident de trànsit: uns 300 cada any. I la franja anterior, els menors de 15 anys, 14 casos. No carreguem totes les causes a la situació creada per la COVID, en tant que abans d’aquesta, les dades ja eren alarmants. Cal, per tant, un pla de prevenció del suïcidi que acabe amb aquests intents i oferisca solucions reals als desequilibris personals i emocionals que incrementen dia a dia les xifres. I sobretot, hem d’acabar amb el silenci còmplice dels mitjans de comunicació: s’ha demostrat a bastament que parlar-ne no incentiva el suïcidi. Així hem conegut que el Ministeri de Sanitat ha publicat recentment un document de recomanacions dirigides als mitjans de comunicació amb la finalitat de facilitar com tractar aquest tipus d’informacions i contribuir a la seua prevenció.
Cal superar, per tant, el tabú del tema i aconseguir que les notícies que s’hi generen col·laboren en aquesta tasca. Així, cal fugir d’enfocaments sensacionalistes tan habituals en el tractament de temes personals de persones conegudes en la societat que han acabat tràgicament la seua vida amb la voluntat d’incrementar l’audiència. Entre les recomanacions que l’OMS ha establert, podem destacar les següents: referir-se a la mort per suïcidi com un fet, no com un objectiu; ressaltar les alternatives a aquesta acció; proporcionar recursos comunitaris que puguen oferir ajuda; intentar reflectir la magnitud del problema amb l’ús de fonts contrastades. Tot un repte que cal tenir en compte.
Potser el cas recent de l’actriu Verónica Forqué ha remenat els fonaments del que molts pensaven que el suïcidi era un cas aïllat de persones fracassades que trobaven una fugida covard als seus problemes. El cinema, el teatre i les arts en general han abordat el tema des de perspectives ben diverses. L’escriptor austríac Stefan Zweig va protagonitzar amb la seua dona un dels suïcidis més coneguts de la història de la literatura: davant de la desfeta de la II Guerra Mundial, acabaren els seus dies a Brasil on s’havien exiliat amb dos gots de verí damunt de la tauleta de nit i quatre cartes on s’acomiadaven de les seues amistats. Em quede però amb la frase d’Albert Camus d’El mite de Sísif: “no hi ha sinó un problema filosòfic realment seriós: el suïcidi”. Una realitat que es pot abordar des de diferents perspectives però que no es mereix el silenci com a negació de l’evidència. Parlem-ne sense callar-nos. Cal trencar el silenci.
